Eugenio Domingo Solans, Membre del Consell de Govern i del Directori del Banc Central Europeu,
Conferència amb motiu de la celebració pel Patronat Català Pro Europa del Dia d'Europa,
Palau de la Generalitat, Barcelona, 8 de Maig del 2003

Per començar, vull naturalment agraïr al Patronat Català Pro Europa, i particularment al seu Secretari General, Carles Gasòliba, parlamentari europeu, la seva invitació a participar en aquest acte. Ininterrompidament desde 1999 he tingut, cada any, l'oportunitat de presentar i discutir punts de vista sobre l'Europa econòmica i monetària a la seu del Patronat. Avui, però, és una ocasió especial. En lloc de a la senzilla seu del carrer Bruch ens trobem al Palau de la Generalitat, casal de tots els catalans, presidits pel President la Generalitat, President de tots els catalans i celebrant el vintè aniversari del Patronat, un llarg i important vincle entre Catalunya i Europa. Felicitats Carles i enhorabona per la teva tasca.

Demà és per a tots nosaltres un dia especial: és el dia d'Europa. Els catalans hauríem de dir "la diada d'Europa". Demà farà exactament 53 anys que Robert Schuman, Ministre francès d'assumptes exteriors, va publicar la famosa Declaració que és considerada el punt inicial de la integració europea moderna. La Declaració de Schuman parla de pau, de llibertat, de solidaritat, de la millora del nivell de vida i, naturalment, d'unitat. Idees elevades, certament. Però, a més a més, la Declaració de Schuman toca de peus a terra i també parla de temes concrets: proposa un pacte franco-alemany per posar sota una alta entitat comuna la producció de carbó i d'acer, dins d'una organització oberta a la participació d'altres països d'Europa, que significaria - encara en paraules de Robert Schuman - un primer pas cap a la federació d'Europa. La Declaració conté una frase lapidària moltes vegades repetida: "Europa no es farà de cop ni d'acord amb un simple pla: es farà per realitzacions concretes que crearan primer una solidaritat de fet".

Anys després, un altre europeu clarivident, Jacques Rueff, va ser encara més precís: "Europa es farà per la moneda o no es farà". Frase no menys lapidària ni profètica que la de Schuman.

Pocs creien llavors en la integració d'Europa - tot això es utòpic, es somniar truites, pensaven - i encara avui sembla que ni hi ha uns quants que no s'ho acaben de creure, malgrat que ja porten a la butxaca bitllets d'euro, la nostra moneda. Nogensmenys, com tantes altres que han sigut i seran, la utopia dels pares d'Europa - dels esmentats Schuman i Rueff i també d'Adenauer, Erhard, Monnet, Einaudi, Spinelli, De Gasperi i d'altres - és una realitat en la que Catalunya i els catalans participem, i de la que Catalunya i els catalans ens en beneficiem.

No és estrany que a alguns europeus - i, entre ells, a alguns catalans - els hi costi copsar l'idea d'Europa. L'explicació la podem trobar en un paràgraf del pròleg per francesos de «La rebelión de las masas» d'Ortega y Gasset, escrit a Holanda l'any 1937. Diu així: "La unidad de Europa no es una fantasía, sino que es la realidad misma, y la fantasía es precisamente lo otro. La creencia de que Francia, Alemania, Italia o España son realidades sustantivas e independientes. Se comprende, sin embargo, que no todo el mundo perciba con evidencia la realidad de Europa, porque Europa no es una «cosa», sino un equilibrio (...). El equilibrio o balanza de poderes es una realidad que consiste esencialmente en la existencia de una pluralidad. Si esta pluralidad se pierde, aquella unidad dinámica se desvanecería." I Ortega acaba el paràgraf amb la que em sembla la millor metàfora d'Europa: "Europa es, en efecto, enjambre: muchas abejas y un solo vuelo" (1937:15). Europa es eixam: moltes abelles i un sol vol. El paràgraf d'Ortega conté idees bàsiques que conformen l'Europa moderna: equilibri, balança de poders, pluralitat, unitat dinàmica. Jo encara n'afegiria una altra: renúncia. No es pot guanyar molt sense renunciar a quelcom. Supranacionalitat és també renúncia.

L'Europa moderna es l'Europa de l'euro. La Unió Monetària es capdavantera de la Unió Europea. L' euro es la renúncia més generosa que les abelles han fet a favor del eixam: renuncia a la sobirania monetària, al poder d'emetre diner, un dels grans poders de la societat. Per això, precisament, l'euro ha estat, fins ara, el pas més ferm que hem fet vers la unitat d'Europa.

Com encertadament ens recorda el professor Jané Solà (2003:24), l'euro i la dissolució en ell de les monedes nacionals de l'àrea significa la realització d'un desig que un català - Laureà Figuerola -ja tenia fa 135 anys quan va crear la pesseta amb l'intenció d' integrar-la a la Unió Monetària Llatina i així tenir una unitat monetària de valor idèntic a la dels països d'Europa de la zona.

"Catalunya per naixença és una marca carolíngia, es a dir, una marca de l'Imperi que gairebé coincidia amb el que són els països del Mercat Comú" recordava Jordi Pujol (1979:129) en el seu article "Europeisme i catalanisme" escrit l'any 1964, en temps difícils. I afegia: "Catalunya és europea i pateix de la separació d'Europa que li és imposada" (1979:129-30). Avui en dia, les regions ja juguen un paper en el projecte europeu. Sense entrar en la qüestió de si aquest paper és l'apropiat, el que sembla clar és que Catalunya es radicalment europea i que els catalans ens hem d'entregar al màxim a la tasca de la construcció europea i hem d'aprofitar al màxim les oportunitats que ens brinda Europa en tots els terrenys. Per això, en particular, em sap greu que no hi hagi més ambició europea dels catalans en l'àmbit del servei públic.

Per descomptat aquest no és el cas de la gent vinculada al Patronat Català Pro Europa, ni dels guanyadors de les beques d'integració Europea que avui es lliuren, i a qui ja ara felicito. Quan reclamo més ambició dels catalans en l'àmbit públic europeu penso sobre tot en aquells joves que, incomprensiblement, mai no canviarien un lloc de treball a la Plaça de St. Jaume per un lloc de treball a l'edifici Breydel - seu de la Comissió Europea a Brussel·les - o per un lloc de treball a la Eurotorre - seu del Banc Central Europeu (BCE) a Francfort.

Avui en dia a Francfort es prenen decisions que afecten als catalans tant o més que les que es poden prendre a Madrid o a Barcelona. Si no em creieu, pregunteu als qui tenen una hipoteca o als importadors o exportadors a països de fora de la Unió Monetària. Per tant, si es tracta de servir a Catalunya i als catalans, és tant adient un lloc de treball a les institucions de Brussel·les o de Francfort com aquí a la Generalitat. Servint a Europa es serveix a Espanya i a Catalunya. Tenint en compte aquest fet, el tarannà del poble català, i el pes demogràfic i econòmic de Catalunya dins de la Unió Monetària Europea és veritablement xocant l'escàs nombre de catalans que treballen al BCE. Encara hi sou a temps però tingueu present que dins d'un any s'incorporaran nous membres a la Unió Europea i després a la Unió Monetària Europea - un gran repte pel BCE - i la competència per un lloc de treball a les institucions comunitàries serà encara més forta que ara.

Tancar-se és un dels errors més incomprensibles que tant persones com societats poden cometre. Catalunya ha anat bé quan s'ha obert a la resta d'Espanya i d'Europa. Els catalans - com ens recorda Trueta (1946:34) -hem sabut ser des del segle X: "bons europeus", en el sentit que, des de fa més de mil anys, hem contribuït al desenvolupament de la vida cultural europea i a la construcció de l'estructura interna de la nostra civilització moderna. Hem sigut bons europeus, primer com a pobladors de la Marca Hispànica i capdavanters de la Corona d'Aragó i finalment com a espanyols i ciutadans de la Unió Europea. Vicens i Vives (1954:26) va escriure, en temps tenebrosos, que "no hem estat prou forts per a fer-nos la nostra pròpia història; vet ací la gran tragèdia col·lectiva". Si Vicens i Vives hagués tingut la sort que té la nostra generació de poder participar en el desenvolupament de la Unió Europea i de les seves institucions, penso que el nostre gran mestre potser hauria ponderat al menys la grandesa de contribuir a fer la història d'Europa.

Naturalment sense renunciar a res propi, penso, en conclusió, que seria convenient que hi hagués més projecció pública dels catalans a la resta d'Espanya i d'Europa, i per raons obvies m'agradaria que aquesta projecció es fes palesa al BCE.

Els catalans som un poble pragmàtic, acostumat al compromís, més assenyat que arrauxat. Volem institucions sòlides, que funcionin be, eficaces, encara que es trobin a mil quilometres d'aquí. Per això estic convençut de que el BCE - pilar institucional de l'Europa moderna -gaudeix del suport dels catalans perquè crec que el BCE fa les coses bé. Aquesta afirmació pretensiosa requereix justificació.

En primer lloc, el BCE ens està proporcionat estabilitat monetària, un valor social que només té un inconvenient: no s'aprecia plenament fins que es perd. Després m'hi tornaré a referir.

En segon lloc, el BCE administra correctament una moneda sòlida, de projecció internacional. L'euro es amb el dòlar - i no contra el dòlar - la gran moneda de l'economia mundial. Uns 50 països arreu del mon tenen ja a l'euro com a referència monetària en llurs polítiques de tipus de canvi, amb més o menys pes: desde la pura euroització fins a la participació de l'euro en cistelles de monedes els tipus de canvi de les quals serveixen d'ancla al de altres monedes, passant per règims de caixes de conversió ("currency boards") i sense oblidar el Mecanisme de Tipus de Canvi II del Sistema Monetari Europeu.

En tercer lloc, el BCE vetlla pel bon funcionament del sistema de pagaments de la Unió Monetària. Un altre bon exemple d'allò que no s'aprecia fins que deixa de funcionar. ¿Us imagineu la quantitat de hardware, de software i de cables i connexions que fan falta per transferir, compensar i liquidar la munió d'operacions diàries que hi ha entre les places bancàries d'Europa i amb la resta del mon?

En quart lloc, gràcies a l'euro, a la política monetària del BCE i al sistema europeu de pagaments, Europa té uns mercats monetaris mes amplis, mes líquids i, naturalment, mes integrats, dels quals es beneficien els estalviadors i els inversors de tot el món, no només d'Europa.

També vull fer esment, en cinquè lloc, d'allò que potser ha estat la reforma més silenciosa duta a terme pel BCE i tot l'Eurosistema: la compilació, el desenvolupament i la disseminació de les estadístiques monetàries, bancàries i dels mercats financers de la Unió Monetària. El BCE és, junt amb Eurostat, - és a dir, junt amb la Comissió Europea - un dels dos proveïdors oficials d'estadístiques d'àmbit europeu. Les estadístiques europees no son només un instrument indispensable de la política econòmica europea sinó també una font necessària d'informació pels mercats i pel públic. Els qui fem les estadístiques europees tenim un lema molt senzill que orienta la nostra activitat: «primerament per Europa».

Finalment, per acabar aquesta relació de coses ben fetes pel BCE (les mal fetes no cal que les destaqui jo, per que ja ho fan els nostres crítics, i fan bé fent-ho), no em puc estar de referir-me a la producció i distribució de bitllets

de la nostra moneda. ¿Us imagineu l'esforç de coordinació i de control que ha calgut fer per produir a data fixa i amb toleràncies molt exigents, bitllets d'euro a quinze fàbriques de moneda diferents de la Unió Europea amb el concurs de nou fàbriques de paper i un total d'uns quaranta proveïdors? A la Unió Monetària tenim els bitllets tècnicament millors i som capdavanters en investigació en aquest camp. Un cop fets els bitllets ha calgut fer el canvi fluid i en un temps record dels antics bitllets nacionals per euros, en el que ha estat considerada -crec que amb raó - la operació logística mes complexa mai no duta a terme en temps de pau i que ha estat un èxit gràcies al esforç de molts professionals (minoristes, bancs i caixes d'estalvis, fabricants de màquines acceptadores d'euros, companyies de transport de cabals, etc.) i, sobre tot, gràcies a la col·laboració i a la paciència dels ciutadans europeus.

Un bitllet de banc es quelcom enormement complexe. Conté disseny - és a dir, art - i conté tècnica. La seva emissió implica un guany per la societat, l'anomenat "senyoriatge". Un bitllet de banc és un acte de fe, que permet que una simple peça de paper sigui un mitjà de canvi i un dipòsit de valor. Es diu que quan Marc Polo va tornar d'Orient, els venecians no el creien quan deia que a la Xina a canvi d'un tros de paper s'adquirien vestits, queviures, etc., pràctica que havien introduït els mongols a finals del segle X en el que sembla ser l'origen del paper moneda al mon.

Fora de la nostra Unió Monetària, molta gent - gent treballadora i honrada -guarda a la caixa forta bitllets d'euro perquè confia en l'estabilitat de la nostra moneda tant com desconfia d'unes autoritats que, com passava a Espanya no fa massa temps, ni tan sols permeten tenir comptes bancaris denominats en monedes estrangeres. La gent fa bé de desconfiar d'aquells que tenen por a donar llibertat i de confiar en una moneda recolzada en un banc central professional i independent i en una política monetària encaminada prioritàriament a l'estabilitat de preus.

Abans ja hem parlat d'estabilitat i a través del bitllet d'euro hem arribat un altre cop a l'estabilitat, un pilar bàsic, una paret mestra del model socioeconomic europeu, el nostre model, el millor possible sense cap dubte perquè és el que millor combina l'eficiència econòmica amb la justícia social, d'acord amb els valors predominants a la societat europea.

L'estabilitat monetària, objectiu principal de la política monetària del BCE, és com he dit una paret mestra de l'edifici socioeconòmic europeu. Una altre paret mestra d'aquest edifici es l'equitat, la política social. A Europa, històricament i en termes relatius, hem prestat especial atenció a aquests dos aspectes socioeconòmics. La constitució monetària europea continguda en el Tractat de Maastricht - i que, per cert, la Convenció faria bé en no tocar - ha fet honor a la tradició europea, particularment a la cultura de l' estabilitat alemanya, la Stabilitätskultur, com diuen ells. L'euro i el BCE son fruit d'aquesta tradició.

L'estabilitat monetària i la justícia social no estan renyides, com alguns pensen, sinó que, al contrari, l'estabilitat monetària es una condició necessària i un factor que reforça la justícia social. Es impensable que una societat mancada d'estabilitat monetària pugui considerar-se socialment justa. La inflació, per damunt de certs nivells, perjudica als més dèbils i vulnerables i beneficia als especuladors. Distorsiona els principals esquemes redistributius de la societat, com la progressivitat fiscal. La inflació es un tribut injust que minva capritxosament les rendes, l'estalvi i el patrimoni de les persones. Ara fa vuit-cents anys, a començaments del segle XIII, el rei Pere el Catòlic, pare de Jaume el Conqueridor, va introduir per primera vegada en el nostre país, i potser també a Europa, el que avui anomenaríem un impost sobre el patrimoni. Fou aprovat per les Corts sota la condició, i en compensació, de que el monarca parés de fer inflació mitjançant l'enviliment del contingut metàl·lic de la moneda, raó per la qual el nou tribut va rebre el nom de monedatge. ¿ Lliçó d'història econòmica? No, lliçó d'economia. Els nostres avantpassats ja entenien que fins i tot un mal impost, com indubtablement ho és l'impost sobre el patrimoni, era preferible a la inflació.

L'estabilitat monetària és també una condició necessària per assolir l'eficiència econòmica, per aconseguir que el sistema productiu funcioni amb efectivitat. Com ja dèiem en relació amb l'equitat, és també impensable que una economia mancada d'estabilitat monetària pugui ser eficient. L'estabilitat monetària evita deformacions de preus i de costs, i millora la percepció dels preus relatius per part dels agents econòmics. L'estabilitat monetària redueix les primes de risc dels tipus d'interès, les distorsions del sistema fiscal i la necessitat de dur a terme operacions de cobertura («hedging activities»). L'eficient assignació de recursos al consum, a l'estalvi i a la inversió, el creixement econòmic i l'ocupació es ressenten de la manca d'estabilitat monetària.

L'eficiència econòmica es, junt amb l'estabilitat i l'equitat, la tercera paret mestra de l'edifici socioecònomic europeu. En aquest cas, tenint en compte la seva relativa feblesa, més que de paret mestra caldria parlar de paret prima, o d'envà. Sí, l'economia europea no és prou eficient, però no és certament ni per manca d'estabilitat ni per excés d'estabilitat, com creuen els que demanen que el BCE practiqui una política monetària més permissiva o, caldria dir, encara més permissiva. Atribuir, com fan alguns, a la política monetària l'escassetat del creixement econòmic i de la generació de llocs de treball que pateix l'economia europea es una equivocació doctrinal. En boca d'alguns polítics es quelcom pitjor: es no voler actuar en la direcció correcta, no tenir el coratge polític de trepitjar el territori de les polítiques d'oferta, de les polítiques de competència, de les polítiques de mercat. Sí, reconeixem-ho, flexibilitzar els mercats, eliminar subvencions innecessàries, introduir més competència, fer política microeconòmica es ficar-se entre esbarzers. Esbarzers, però, que algun cop, algú tindrà que esbarzerar.

A Europa, doncs, no hi ha excés d'estabilitat en prejudici de l'eficiència o del creixement econòmic o de l'ocupació. ¿Hi ha excés de política social en detriment de l'eficiència? ¿Estirem més el braç social que la màniga econòmica? ¿Es sostenible l'Estat del Benestar tal i com el tenim dissenyat en la actualitat a Europa? Parlem-ne breument.

En general, les despeses públiques - una bona part de les quals son despeses socials - son massa altes a Europa tenint en compte que la recaptació fiscal té un límit a partir del qual els tributs generen excessives distorsions i ineficàcia - és a dir, perjudiquen la política d'oferta - i considerant també el condicionament derivat del necessari compliment del Pacte d'Estabilitat i Creixement que obliga a mantenir l'equilibri pressupostari a mig terme.

Fa poc ha mort als Estats Units el filòsof John Rawls que, al meu entendre, es qui ha sabut abordar millor la qüestió de l'equitat (1971). Partint del postulat que els humans tenim aversió al risc, i en línia amb les idees de Kant i de Rousseau de la firma d'un contracte social entre homes naturalment iguals, Rawls considera que el criteri ètic en el que estaríem tots d'acord es l'anomenat maximin, és a dir, el que implicaria fer una política social que evités els casos extrems de pobresa. Aproximació ben diferent de la de una política social utilitarista, en la qual les prestacions socials públiques son un component més d'una funció d'utilitat individual a maximitzar. Ho diré clar i català: l'Estat del Benestar es pels pobres, no pels rics; les prestacions socials han de beneficiar als necessitats, no als benestants.

La política social europea pateix no només d'un problema de proporció i d'orientació sinó també, i sobre tot, d'un problema d'articulació. No és només una qüestió de quant o de qui, sinó també de com. Si es vol, el marc social pot ser de bon gruix, tant robust com les disponibilitats pressupostàries permetin, però els contorns del marc social han de ser nítids. Cal diferenciar bé la política social de la política econòmica. L'acció protectora pública s'ha de realitzar sense destorbar el funcionament del mercat. El marc social ha de ser a l'economia el que un marc es a un quadre, a una pintura: quelcom que la protegeix i realça, però que de cap manera priva de la seva visió, que mai no fa nosa.

Penso que aquesta és la manera de fer compatible a Europa l'eficiència econòmica amb la justícia social, de fer que l'eficiència sigui també, com l'estabilitat i l'equitat, una paret mestra i no un dèbil envà de l'edifici socioecònomic europeu. Si ho aconseguim, l'economia europea serà envejable, com també ho serà l'economia d'aquest microcosmos d'Europa que és Catalunya.

Voldria acabar la meva intervenció avui aquí al Palau de la Generalitat amb un reflexió personal sobre el President Pujol en el moment en que s'apropa la seva retirada de la Presidència de la Generalitat. Vull expressar el reconeixement per tot el que heu fet per Catalunya, no només com a President de la Generalitat durant gairebé dues dècades sinó també abans, com a lluitador en defensa de la identitat catalana. Heu contribuït decisivament a que el nom de Catalunya sigui més conegut i reconegut a Europa. Abans deia que servint a Europa es serveix també a Espanya i a Catalunya. L'argument té també validesa a l'inrevés: servint a Catalunya com heu fet, heu servit també, i molt, a Espanya i a Europa. Ho resumiré en una sola paraula que prenc de la terminologia d'en Josep Pla: penso que sou un "homenot".

Gràcies per la vostra atenció.